Francesco Tonucci al seu llibre “Ensenyar o aprendre? L’escola com a investigació quince anys després”, analitza i compara l’escola tradicional, transmissiva, amb l’escola constructiva en la qual és l’alumne el que crea el coneixement. El sistema educatiu de l’escola constructiva orienta a l´alumne per a la vida i per el desenvolupament de les seves capacitats. Els rols de l’alumne i el mestre canvien. L’alumne es converteix en agent, actiu, amb coneixements previs, que raona i construeix el seu pròpi coneixement. És per tant, protagonista del seu pròpi aprenentatge. El paper del mestre esdevé el d’orientador i guia responsable del mètode per el qual l’alumne arriba al seu aprenetatge. L´escola es converteix amb una escola oberta a la comunitat i per tant a la realitat. Els horaris i els recursos són flexibles i els projectes i les metodologies globalitzades. El treball és interdisciplinàri i en grup. La metodología deixa de ser exclusivament memorística i esdevé més pràctica i diversa i com a conseqüència l’aprenentatge significatiu. L’avaluació per part del mestre és contínua, i com a resultat formativa i no sancionadora.
En conclusió, amb un sistema educatiu tradicional basat en el sistema industrial, els alumnes es troben alienats per que no li troban utilitat ni sentit a lo que els hi ensenyen. La manera d´evaluar de l'escola tradicional selecciona, i deixa fora a gent brillant perque els han fet creure que no valien per estudiar res. Per aquesta raó, el sistema educatiu del segle XXI ha de ser capaç de despertar els sentits i els interessos de l'alumne i per extensió de la societat. En aquest sentit, l'escola constructiva s'adequa més perque és més pràctica i significativa ja que està més lligada a la realitat de l'alumne i l'ensenya a pensar. I, en un moment com el que estem visquen ara, on tenir un títol universitari no és garantia de res, es tracte d´això, de fer a la societat despertar!
No hay comentarios:
Publicar un comentario