Reflexió final i el meu PLE.

En aquesta darrer entrada faré  un breu repàs i una reflexió de tot el que he après  al llarg de tot el semestre a l’assignatura Bases Didàctiques i Disseny Curricular.

Abans de començar ja tenia ben clar que les noves tecnologíes eran la clau per l’educació del segle XXI, però ademés, i gràcies a aquesta assignatura, he conegut algunes eines que em siràn molt útils per duur a terme la meva pràctica docent en un futur i també, en l’actualitat, útils per la meva tasca com a estudiant. A més d’aprendre molts d’aspectes tècnics i eines multimèdia per crear materiales didàctics, per crear o representar coneixement, he après molts de conceptes nous. El primer que vaig aprendre les primeres setmanes quan parlavem de l’escola tradicional i les finalitats de l’educació és el caràcter propadèutic d’aquesta. De la mà d’Antoni Zabala i el seu llibre “11 Ideas clave. Cómo Aprender y Enseñar Competencias” i de l’informe Delors “La Educación Encierra un Tesoro” (UNESCO, 1996),  vaig entendre que  la verdadera finalitat de l’educació no és adquirir molts de coneixements, sinò saber desprès possar-los en pràctica. El que  Delors anomena els quatre pilars fonamentals de l’educació: aprendre, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a conviure. En definitiva, que els nens aprenguin coneixements útils per a la vida, que aprenguin a pensar de manera crítica i que siguin estudiants autònoms. L'important no és què aprenen, sinó com ho aprenen. En aquest sentit, també he conegut amb deteniment els principis psicopedagògics, que són importants i que s’han de donar perque es produeixi un aprenentatge significatiu.

 En la societat actual de la comunicació i la informació ha canviat també la manera en la que aprenem i també els contextos en que ho feim, en aquest sentit, he conegut el que Mishra, P., i Koehler, M. (2006) anomenen TPACK “Technological Pedagogical Content Knowledge” que segons ells, un mestre del segle XXI ha de tenir (i que Dewey al voltant de l’any 1933, ja deia!). A més de conèixer la disciplina que ensenya, un mestre ha de tenir coneixements pedagògics i tecnològics.

Mai he pensat que ser mestre era una feina fàcil, ademés, cada vegada es deriven més problemas a l’escola per part de les famílies i la societat. Toi i això, tenim motius i hem de ser optimistas. La lectura del llibre “Va de Mestres. Carta als Mestres que Comencen” ens anima a ser-ho i ens explica que la nostra feina com a mestres consisteix en despertar la curiositat i les ganes d’aprendre  dels nostres alumnes (o almenys no “matarles”!). Per això, he après que si vull  ser una bona mestra haig d’estar sempre a l’última, especialment en la manera en que els joves es comuniquen i comparteixen coneixements.

Durant aquests mesos, també he conegut el que és ensenyar per competències i el valor que adquireix la tasca quan es fà de manera col·laborativa i globalitzada, en definitiva, el més real que sigui possible. A més  he aprofundit en el meu coneixement del currículum, nivells de concreció i currículum ocult i, per acabar, en el valor i la importància de fer una bona avaluació i la finalitat que té  més enllà de la mesura de coneixements.

He après que l'important no són els continguts i aprendre quants més coneixements millor, sinó els procediments i ensenyar als alumnes a ser autònoms, crítics i no màquines memorístiques. I això és així perque els nens sempre estiran a temps d’aprendre quan ho vulguin o ho necessitin, es tracte de proporcionar-lis les eines i guiar el mètode. Els entorns d’aprenentatge en l’actualitat són diferents, avui en dia aprenem d'una altra manera, i això també ho he après aquests mesos. A continuació us mostro el meu PLE (Personal Learning Environment), que és completament diferent al que tenia quan anava a l’escola.

                                               Artefacte de creació pròpia

Debat a Twitter

 En aquesta nova entrada al bloc faré una valoració personal de l’activitat de debat via Twitter que hem realitzat les darrers setmanes i també faré una breu reflexió de l'ús educatiu que aquesta i altres xarxes socials poden tenir.

L'activitat proposada per la mestra va ser la de realitzar, durant una setmana, un debat  via Twitter. El tema de debat era l’escola tradicional vs. l’escola constructivista i durant uns dies haviem de debatir a favor o en contra i després canviar els rols. Al llarg de la setmana vàrem estar debatint el tema via Twitter, i la setmana següent, vàrem fer el debat de manera presencial a classe.
 

                                                                        Autor: Gemma Tur

Tot i que ja tenia un compte a Twitter, vaig decidir obrir-me´n un nou per no barrejar temes d’oci i temps lliure amb els estudis. Encara que, he de dir, l’ús que en feia era bàsicament i exclusivament, per llegir titulars de notícies dels periòdics i/o periodistes que segueixo, i per tant, mai no havia escrit un tuit. Es podria dir, que el meu ús de la xarxa social fins el moment del debat havia estat passiu.

@soraventeo debe avanzar con la sociedad e ir cambiando, pero no cambiar por cambiar, si algo funciona bien, porqué cambiarlo?#edubateeiv
— Maria portas (@Mariaportas2) enero 8, 2014 

Valoro molt positivament aquesta activitat perquè, ademés de repasar temari per trobar arguments per al debat, m’ha servit per aprendre a utilitzar Twitter i perdre-li una mica “la por” a aquesta xarxa.

Potser no és una eina adecuada per a utilitzar amb nens de primària , però sens dubte ho és per alumnes més grans com, per exemple, alumnes de batxillerat. És una bona manera de realitzar un debat a classe, de que els més tímids hi participin i d’aprendre tots junts diferents perspectivas d’un mateix tema, per tant, també afavoreix el pensament crític.
L’ús de Twitter a l’escola també és una bona manera de comunicar l’escola, i tots els actes culturals que es realitzan al voltant d’ella, amb els pares i familiars en general que hi pugan estar interessats. En aquest sentit, Twitter també resulta útil perque permet fer grups privats, de manera que els missatges només els poden vora uns determinats seguidors.
 

Avui en dia, tothom o gairebé tothom és membre i participa en alguna xarxa social, s’ha convertit en un recurs molt poderòs,  per tant, nosaltres com a futurs mestres hem d’estudiar i conèixer en profunditat aquestes xarxes socials per treure-lis el màxim profit i benefici per als nostres alumnes, per als pares i per l’escola en general. Es tracte d’una molt bona eina  per aconseguir una escola més oberta ja que, amb aquesta i altres xarxes socials, podem construir ponts de diàleg entre l’escola i el món exterior, i d’aquesta manera fomentem també, una ensenyança més completa i útil. 

L' escola tradicional és selectiva i s'oblida de la funció integral i orientativa que ha de tenir #edubateeiv
— Maria portas (@Mariaportas2) enero 13, 2014

L'avaluació

Aquesta setmana l’objecte d’estudi i reflexió és l’avaluació a l’escola. La visió que la majoria de gent té sobre l’avaluació és la d'una eina que mesura els coneixements adquirits i dictamina quines son les persones que segueixen els coneixements impartits i quines no. Té, per tant, una funció classificatòria amb la finalitat d’orientar al mon productiu i laboral sobre la capacitat que tenen les persones que han d’accedir a un determinat treball. Però, com ja varem dir a l’entrada anterior sobre competències bàsiques, ha quedat demostrat que no sempre les persones amb millors qualificacions son les que tenen més èxit laboral, és a dir no sempre resulten ser les més competents.

 

Diversos autors proposen una nova forma d’avaluar diferent a la final i sancionadora de l’escola tradicional. Segons aquestos autors, l'avaluació ha de ser contínua i ha de constar d’una avaluació inicial, una processual i una final.

A l’avaluació inicial, es tracte de reconèixer quins coneixements previs té l’alumne/a sobre el tema, experiències personals, habilitats, etc. D’aquesta manera podrem relacionar el nou contingut amb la realitat del nen, així com amb les seves habilitats, actituds i expectatives. Per recoïr aquesta informació es pot fer amb alguna activitat oral, escrita o gràfica, mitjançant entrevistes, plujes d’idees, realitzan mapas conceptuals individualment o en grup,etc. Aquesta avaluació inicial també serveix per compartir opinions i objectius.

L’avaluació processual (també anomenada formativa), és la que es realitza durant el procés d’aprenentatge i ha de estar totalment integrada en les demés activitats cotidianes de l’aula, a més, ens ha de permetre obtenir informació dels progressos de cada alumne. A la mateixa vegada, també ha de servir als alumnes per sebra en tot moment el que van aprenen. Aquesta avaluació és important perquè els alumnes detectin i analitzin els seus errors i a partir d’aquestos aprenguin a construir aprenentatges posteriors.

Per últim, l’avaluació final, és la que es realitza al final del procés d’ensenyança-aprenentatge, i és important perquè informa al mestre/a i ajuda a l’alumne/a a saber què a aprés. Mitjançant una comparació entre l’avaluació inicial i la final l’alumne/a pot adonar-se’n de lo que ha aprés i de la manera en que ho ha fet. D’aquesta manera afavorim l’autonomia en aprenentatges posteriors.

Amb aquesta manera d’avaluar, no s’avaluen només els conceptes, sinó que també s’avaluen les estrategias, les habilitats i les actituds. A més a més, no sempre ha de ser el mestre qui avalui, l’autoavaluació és també una tècnica interessant ja que facilita la presa de conciència dels aprenentatges. La coavaluació és també una tècnica útil perquè, com diu Neus San Martí, està comprovat que els alumnes milloran amb col.laboració i mitjançant la comparació amb els altres.

Amb aquesta manera d’avaluar, l’avaluació deixa de ser una eina de mesura de l’aprenentatge i passa a ser un procés d’aprenentatge, en el qual és imprescindible que l’alumne hi participi activament.

José Luís Castillo, també fa reflexions molt interessants respecte a l’avaluació i el sentit participatiu que aquesta ha de tenir. Per a ell, l’alumne ha de ser capaç de produïr la seva pròpia evolució. La finalitat de l’avaluació ha de ser, per tant, orientar i/o reorientar. A més a més, ha de tenir sentit i conectivitat amb l’aprenentatge. En aquest sentit, ha de ser pública, transparent i negociable. També proposa una sèrie d’exemples d’avaluacions com per exemple, autoavaluacions en forma de registres diaris per part de l’alumne/a, avaluacions individuals en les quals els alumnes poden canviar la pregunta si no els hi agrada, avaluacions en conjunt i en colectiu en forma de presentacions, preparacions d’examens en grup, etc. En definitiva, avaluacions que valoran els processos, que son orientadores, personalitzades, participatives i diferents a la qualificació. Jordi Adell, ens parla també dels portafolis com una eina  d’avaluació, i de la importància de canviar l’avaluació per tal de canviar l’educació.

Amb tot aixó, el concepte que ara tenc de l’avaluació és molt diferent al que tenia quan anava a l’escola. L’avaluació sempre ha sigut com una cosa dels mestres per mesurar els nostres coneixements, que premiava o sancionava, i sempre en forma d’examens. No recordo que ens expliquèssin els objectius i una vegada acabat l’examen no existia reflexió ni comentaris per part dels mestres, com a molt un comentari general de com havian anat els resultats. Els mestres no tenien en compte els nostres coneixements previs, i els nostres coneixements els avaluaven en un examen final, normalment d’entre cinc i deu preguntes. Gairebé tots els examens tenien la mateixa estructura, no importava l’assignatura que fos. D’aquesta manera, la finalitat de l’avaluació no era aprendre sinò obtenir una nota per possar al butlletí de notes.

  

 Artefacte de creació pròpia

 Exemple de mapa conceptual: eina útil, tant per mestres com per alumnes, per presentar i construir coneixements, però també com a eina d'avaluació per detectar possibles errades de comprensió.

 

Competències bàsiques

Aquesta setmana parlam de les competències bàsiques, què son i per què sorgeix aquest terme, els components que les formen i com s’aprenen. El terme “competència” sorgeix al món empresarial quan s’adonaren que persones amb brillants expedients no sempre eran els més eficients a l’hora de possar en pràctica els seus coneixements i resoldre un problema específic. D’aquesta manera, les persones que ressolien amb èxit els problemas eran anomenats “competents”. El terme va passar a ser contemplat primer a la Universitat i més tard, (LOE,2006), a l'escola i es defineix com la capacitat o habilitat d’efectuar tasques o fer front a situacions diversas de manera eficaç, en un context determinat. I per fer això és necessari movilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada. Per Antoni Zabala, les competències és una taula de quatre potes: conceptes, fets, procediments i actituds. Cada una de les potes és imprescindible i, a més de dominar aquests quatre aspectes, és important tenir capacitat d’anàlisis, ja que ser competent implica ser-ho en contextos complexos i diversos. Com diu Zabala, el “saber fer” és inherent a les competències, i s’aprén a fer, fent, però hem d’anar en compte i no caure en un fals activisme (en un "fer per fer"), perque no s’aprén només amb la pràctica, també és necessaria la teoria i, a vegades també és necessari memoritzar. Els fets, per exemple, s’aprenen memoritzant; els conceptes s’aprenen mitjançant construccions personals, e implica, per tant, comprensió. Per aprendre els procediments no és suficient la pràctica, sinò que primer és imprescindible una descripció o una visualització del model a seguir. Per acabar, Zabala ens explica que les actituds no s’aprenen ni memoritzant, ni entenen, ni amb la pràctica, sinò que per aprendre un valor és necessari vincular-se amb aquell valor, viure’l, analitzar-lo i reflexionar sobre el que es fà.
Existeix unanimitat a l’hora d’afirmar que les competències que s´han de desenvolupar a l' escola han d’estar dirigides a la formació integral de les persones. Segons Zabala, han d’abarcar l’àmbit social, interpersonal, personal i professional. En la dimensió social, les competències han de formar persones competents per participar activament a la societat perque siga cada vegada més justa, solidaria i democràtica. En la dimensió interpersonal, competents per relacionar-se, comunicar-se i conviure amb els demés. En la dimensió personal, aprendre a coneixer-se a un mateix, a crear el pròpi autoconcepte i la pròpia autoestima per ser personas autònomes. I en el àmbit professional, l’individu ha de ser competent per satisfer les seves motivacions i expectativas de desenvolupament professional i personal. Per a ell, les competències han de ser funcionals, complexes, i han de tenir un component procedimental. És a dir, sempre hi ha que començar una unitat a partir de situacions reals. A més a més, aquestes situacions han de tenir un cert grau de complexitat per tal de poder relacionar coneixements, i també un component procedimental per primer haver d’analitzar, triar, executar, per acabar fent. Com diu Zabala, els mètodes globalitzadors, com poden ser projectes, recerques, solució de problemas, anàlisis de casos,etc., són els millors, perque els sistemas reals sempre són globals. En aquest sentit, també és interessant realitzar un treball col•laboratiu entre professors i assignatures perque els alumnes relacionin coneixements.Quant els espais per poder desenvolupar i ensenyar les competències, aquests han de ser flexibles, i en equips estables perque uns ajudin als altres, també és interessant assignar responsables de tasques, realitzar assambleas perque aprenguin valors democràtics, perque aprenguin a participar i d’aquesta manera els alumnes ens ajudin a fer la classe.
En resum, gràcies a les competències, l’escola és menys propedèutica i més centrada en orientar a cada un dels alumnes segons la seva capacitat e interessos. L’objecte d’estudi deixan de ser aquellas matèries importants per passar al següent curs i es centra en formar professionals i bons ciutadans que són crítics i saben donar resposta a diferents problemas de la vida. En la meva opinió, l’ensenyament per competències és un dels majors reptes per els mestres del segle XXI perque suposa una major preparació i esforç per la seva part, ja que suposa un canvi en els mètodes tradicionals d'ensenyament i avaluació, però ademés, el més important i complicat és trobar companys que vulguin treballar per competències i realitzar una bona tasca col•laborativa.

El currículum

Aquesta setmana hem començat a parlar del currículum de primària, per tant a l´entrada d’aquesta setmana comentaré alguns dels elements que el formen, les seves característiques, els nivells de concreció i el currículum ocult.

Podriem dir, d’una manera simple que, el currículum és lo que s’ha d’aprendre. Aquest currículum està format per uns objectius, uns continguts, uns mètodes pedagògics, unes competències bàsiques (des de la LOE,2006), i uns criteris d’avaluació. Ademés, l’elaboració d’aquest currículum es fonamenta en diferents fonts: sociològiques (que ens donen informació de què hem d’ensenyar segons el context en què vivim), epistemològiques (que ens donen referències científiques del que és important dins de cada matèria), psicològiques (que ens donen referències de com aprenem (processos cognitius i evolutius de l’infant,etc)) i per últim, les fonts pedagògiques (que reflexionen sobre com s’ensenya i  les metodologias més adequades).

Quant les característiques, el currículum és únic, en el sentit de que és el mateix per a tots i garanteix, per tant, la igualdat de condicions en educació. És també descentralitzat, no el fà només el Ministeri, sinó que tots decidim (tot i que amb la LOMCE es torna més centralitzat, ja que decideix més els continguts…). És també flexible, és a dir, es pot redistribuïr, reorganitzar,etc. I per últim, és obert i per tant té present que existeixen diferents realitats educatives i per això, deixa espai a cada centre perque ajustin els seus objectius i la forma en què pensan aconseguir-los d’acord amb els seus interessos.
En definitiva, el currículum és un document base i un referent que es té que elaborar, analitzar i reflexionar de forma compartida entre Ministeri, comunitats autònomes, centres i mestres. En aquest sentit, parlam de diferents nivells de concreció del currículum: el primer nivell de concreció, (elaborat pel Ministeri i les CC.AA), parla del que hi ha que ensenyar i aporta orientacions sobre com i quan fer-ho. Ademés de sobre què, com i quan avaluar i orientacions d’aspectes personals i de coneixements que s’han d’haver adquirit quan es finalitzi el nivell o etapa,(és a dir, els mínims). El segon nivell de concreció són els diferents projectes curriculars dels centres. Aquí es concretan els objectius generals i específics, quins són els continguts més relevants i prioritaris i les diferents opcions organizatives i metodològiques. Tot això, es fà mitjançant un consens segons la concepció d’aprenentatge dels mestres del centre. Per acabar, el tercer nivell de concreció és el que es realitza a l’aula i el formen les diferents activitats d’aprenentage i avaluació que es realitzen diariament i que haurien d’estar adaptades a cada alumne en particular si fos necessari.

 Existeixen diferents maneres d’entendre el concepte de currículum segons si s’entén com allò que s’aprén i que està relacionat, per tant, amb els continguts que s’aprenen, o si s’entén com tot allò que hem d’aconseguir, és a dir, relacionat amb la finalitat. Una tercera manera d’entendre el currículum no té res a veure ni amb el contingut ni amb la finalitat, sinò amb tot allò que verdaderament es viu o es fà a l’aula i que està relacionat amb el currículum ocult. No és observable, però  hi és implicit al currículum, es tracte d’una carga ideològica que és precís reconèixer. Per exemple, segons el criteri d’avaluació que utilitzem, aquest es pot convertir en un barem i, per tant, no es consideraran els principis pedagògics que, en un principi teniem clars i que hauriem de respetar en el context de cada individu. Certs materials curriculars i metodologies determinades també prioritzen uns determinats continguts i uns valors concrets. La forma en que utilitzem els materials i recursos també tenen un significant implícit ja que generen un tipus de conducta o un altre. La jerarquia que s’estableix  a l’aula amb la forma d’imposar certa disciplina, així com també el clima general de l’escola, també té un valor implícit. A més a més, a vegades, l’interès de l’escola de crear llaços que unexin grups entre iguals, i que són molt diferents als llaços que uneixen a altres grups, pot fomentar una desconexió per part de  l’escola entre diferents maneres de treballar i pensar. Aquests són alguns exemples del currículum ocult, el qual és molt poderós i moltes vegades pot reproduïr injusticias. Per aquesta raó és molt important una reflexió a fons quan s’elaboren els currículums o les concrecions, sobretot amb alguns aspectes no observables però que són importants en la interpretació dels significats i en una sèrie de valors que s’acaben admeten sense que sigam del tot conscients.

Per acabar, m’agradaria comentar que m’he portat una grata sorpresa quan he conegut més a fons en què consisteix el currículum i, sobretot, amb els nivells de concreció, que no conexia. Tenia l’idea de que el currículum era algo més rigit i tancat, que decidien uns quants, per tant centralitzat. Però en canvi, és obert, flexible i dinàmic i els mestres el poden anar adaptant segons la realitat de l’aula. Per això, el tema del currículum desperta molt de debat i controvèrsia entre el professorat, lo que per una part està molt bé. Pareix que existeixen dificultats per interpretar i concretar el currículum. Existeixen també mestres obsessionats per acabar el llibre,( i que identifiquen el llibre de text amb el currículum), i donar tots els continguts. Com he dit, el debat em sembla molt bé, i  perque surti un bon currículum és necessari que hi hagi crítica i una bona reflexió sobre la pràctica. En aquest sentit, m´he adonat de lo important que és fer un bon treball en equip a la docència i concretament, a l’hora d’elaborar el currículum del centre.                

                                      

Artefacte pròpi

Principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu

No tot el que aprenem s’integra de la mateixa manera en les nostres estructures de coneixement. És a dir, alguns aprenentatges els adquirim d’una forma més superficial que altres, de tal manera que som capaços de reproduir-los però no sabriem aplicar aquestos coneixements per solucionar un problema a la vida real. Altres aprenentatges en canvi, no sols som capaços de reproduir-los sinò que també els trobem útils i som capaços  d’utilitzar-los en diferents contextos per solucionar un problema real. Per tant, aquest aprenentatge sirà més significatiu.

 A las classes d’aquesta setmana hem estat comentant quins són els factors o les condicions que s’han de donar per tal que els aprenentatges siguin el més profunds i significatius possible  i que estan resumits a continuació en 10 principis psicopedagògics:

1. Esquemas de coneixement i coneixements previs: Tenim uns esquemas i coneixements previs que es van revisan, modificant i tornant més complexes al llarg de la nostra vida. És a partir d’aquests coneixemnts previs que s’hauran d’anar “construïnt” els nous aprenentatges.
2. Vinculació profunda entre els nous continguts i els coneixements previs: La distància entre el que es sap i el què no es sap ha de ser adecuada, sinò no hi ha vinculs substantius entre els nous continguts i els coneixemnets previs i per tant no es produeix un aprenentatge significatiu, i això pot  provocar un aprenentatge memorístic i per tant superficial.
3. Nivell de desenvolupament: Les capacitats cognitives de l'alumne per enfrentar-se a un nou aprenentatge també són fonamentals perquè es produexi un aprenentatge significatiu. En aquest sentit, és important que els nous coneixements estiguin adaptats al estadi de desenvolupament en el que es troba l’alumne.
4. Zona de desenvolupament pròxim:  Segons Vygotsky, es tracta de que el mestre vagi creant zones de desenvolupament pròxim i que ajudi als alumnes a recòrrer-las, plantejant reptes (possibles) que els permeti anar avançant més enyà del punt de partida.
5. Disposició pel aprenentatge: L’equilibri personal i la predisposició per aprendre és també requisit fonamental perquè es produexi un aprenentatge significatiu.
6. Significativitat i funcionalitat dels nous continguts: És important que es contextualitzi qualsevol nou coneixement o que el mestre expliqui per què s’ensenya una cosa i la possible utilitat que pot tenir a la vida real.
7. Activitat mental i conflicte cognitiu: Per tal que es produexi aprenentatge l’alumne ha de tenir un paper actiu, ja que és necessari que desenvolupi una activitat mental que possibiliti la reelaboració dels seus esquemas de coneixement. Piaget ho denomina conflicte cognitiu. El pas previ a nous aprenentatges és que l’alumne qüestioni les seves idees.
8. Actitut favorable, sentit i motivació: Si la actitut capa l’aprenentatge és favorable l’aprenentatge també sirà més productiu. Es tracta d’aconseguir que els alumnes tenguin una motivació intrínseca, és a dir aprendre per aprendre i no per aconseguir passar l’exàmen o per rebra alguna compensació per part dels pares.
9. Autoestima, autoconcepte i expectativas: És important que els alumnes creguin en ells mateixos ja que influeix en la manera de situar-se en front als nous continguts i molt probablement en els resultats que s’obtindràn. Com a mestres hem d’animar als alumnes a creure en ells mateixos i les seves capacitats, però hem d’anar en compte de no crear falsas expectativas.
10. Reflexió sobre el pròpi aprenentatge. Metacognició: Un major coneixement del procés d’aprenentage i las condicions que l’han fet possible permeteix que l’estudiant es senti més capaç per començar nous aprenentatges i ha possar més interès en adquirir-los.

Reflexionant sobre aquests 10 punts, i com alumna d’una escola tradicional em preocupa adonar-me’n que poques vegades es va produïr un aprenentatge gaire significatiu en mi. Els mestres no tenien en compte els nostres coneixements previs o el nostre nivell de desenvolupament. Per exemple, a la classe de naturals o matemàtiques, no recordo mai al mestre preguntar-nos o expossar el perquè d’estudiar determinats coneixements. El coneixement es basava bàsicament en el que deia el llibre, el qual moltes vegades reflexava  una realitat en la qual no ens sentiem identificats. L’aprenentatge era sempre memorístic i poc significatiu. Com a conseqüència d’això moltes vegades es produïen problemas als exàmens quan el mestre formulava una pregunta de manera diferent a com apareixia al llibre i molts ja no sabien contestar. Això és un clar exemple d’aprenentatge no significatiu. A l'escola que jo vaig viure existia molta dependència amb el mestre, per al contrari el que l’escola constructivista i els principis psicopedagògics pretenen és formar alumnes autònoms. Sense cap mena de dubte la meva experiència com  alumne no em servirà per la meva futura experiència com a mestra, o en tot cas em servirà per sebra el que mai no haig de fer.                

Autor: Will Lion

 

 

El rol del mestre

La societat d’avui en dia no té res a veure amb la societat d’abans, i per extensió, els mestres actuals no tenen tampoc, o no haurien de tenir, res a veure amb els mestres d’antany. Abans, la figura del mestre estava més enfocada a guardar e instruir als nens, tenien  poca preparació i no sabien res de psicologia de l’infant o metodologia. El mestre era el centre de l’activitat educativa, era el que sabia, i per tant, el que impartia i transmitia els coneixements. El paper del mestre estava llavors bastant definit i la societat no el questionava. El canvi d’una societat industrialitzada a la societat de la comunicació i la informació ha suposat també, un canvi important en el paper del mestre i en els seus recursos i la seva metodologia. Avui en dia, la cosa és molt diferent i ser mestre és més difícil que mai. Com diu Miguel Ángel Santos Guerra al seu blog, ser docent és molt difícil perquè “inmerso en la cultura neoliberal donde prevalecen el individualiso, la competitividad, el eficientismo, la privatización, el imperio del mercado y el olvido de los desfavorecidos, el docente se dedica a cultivar la solidaridad, el saber, el respeto, la dignidad y la compasión con los más débiles”.

El context actual no és idò, el més favorable i el paper del mestre és molt més complexe, com escriu Manuel Rivas: “un buen profesor o maestro tiene que tener el carisma del Presidente del Gobierno,(…); la autoridad de un conserje,(…), y las habilidades combinadas de un psicólogo, un payaso, un disk jockey, un pinche de cocina, un puericultor, un maestro budista y un comandante de la kfor”.

A més a més, com comenta Jaume Carbonell al seu article “¿Qué profesorado para el siglo XXI? Conocimiento, compromiso y cooperación”, el mestre d’avui està envoltat d’un grau més alt de complexitat e incertesa, ja que cada vegada entran i es deriven a l’escola més problemas per part de les familias i la societat. Tot i això trobo, com diu Carbonell, que hi ha raons per ser optimistas i, tot i que potser el rol del mestre és més complicat, ara també tenim al nostre abast molts més recursos. Actualment, un bon mestre també ha de saber integrar les TIC, i en aquest sentit, ha de tenir el que Mishra, P i Koehler, M (2006),  anomenen     “Technological Pedagogical Content Knowledge” (TPAK) . És a dir, un coneixement que integra el coneixement disciplinar, pedagògic i tecnològic, amb el qual es pot aconseguir fer una clase més atractiva i motivadora per l’estudiant. Però, avui en dia, un bon mestre també ha de saber improvisar i tenir capacitat d’adaptació, a part de tenir un nivell alt d’autoestima, perquè el seu paper va més enllà d’explicar o repetir el que diu el llibre de text.  Amb els recursos i metodologies modernes, les maneres d’avaluar també canvien. El mestre es converteix en mediador i guia de l’aprenentatge. És l’encarregat de proporcionar les eines per l’aprenentatge i de controlar el mètode. Per tant,  un bon mestre, a part de tenir "technological pedagogical content knowledge", ha de tenir entusiame i passió pel que ensenya, ha de preocupar-se i involucrar-se amb els seus alumnes i les seves necessitats i també amb les seves familias, per tant ha de saber escoltar i ser empàtic. Els mestres han d’estar en formació contínua i servir de bons models i, sobretot saber despertar la curiositat i les ganes d’aprendre de l'alumne.


"Los educadores forman a sus educandos como los océanos forman a los continentes: retirándose." Holderlin.

Autor: Maria Portas Goodworth 

 Un dels rols del mestre consisteix en guiar als alumnes i possar al seu abast les eines perquè arribin per ells mateixos a "bon port".